COMKEDEN el Parlament i la llei de dependència

Peperos, socialistes, convergents i algún monitor que s'havia escapat d'algún esplai. No hi va faltar de res a la visita de Comkedem al Parlament (ni tan sols un President, que ja portavem al de l'entitat). Ens van rebre 4 diputats membres de la comissió de Benestar i de la nova comissió d'estudis de la discapacitat. Es va parlar de discapacitat, de política i de política de discapacitat.

Però sobretot es va parlar de la nova llei de dependència, i de les dificultats que té l'aplicació d'aquesta llei: el finançament (sorpresa!). Es tracta d'una llei que classifica a les persones en tres graus de dependència moderats, severs i greus. Cadascún rebent més diners que l'anterior. Però això encara trigarà a rodar i, com els van explicar els participants de l'activitat als diputats, encara hi ha moltes coses per fer que no suposen una despesa tan gran com aquesta llei (obligar als propietaris de llocs d'oci a habilitar espai per a les cadires de rodes, per exemple).

Tot això ho ha de tirar endavant des de Catalunya la Comissió de Benestar del Parlament i la nova comissió d'estudis per a la discapacitat recentment formada. En aquestes comissions hi habiten diputats de pràcticament tots els partits. En aquest sentit, em va sorpendre la bona relació que semblaven tenir els diputats que ens van rebre (Assumpció Laïlla i Jou de CiU, Alexandre Martínez Medina i Lídia Santos i Arnau del PSC i Rafael López i Rueda del PP), que, tot i que els partits a que pertanyen sovint defensen postures incompatibles, semblaven ben avinguts. Aquesta comissió sembla un equip de monitors, cadascú defensa la seva però al cap i a la fi toca posar-se d'acord.

El Caragol, "ese gran desconocido"

Caragol, caragol,

treu les banyes, treu les banyes

Caragol, caragol

treu les banyes si surt el sol.

Ningú passa la joia que passa

el senyor Don Caragol

que no paga el lloguer de sa casa

i la porta per allà on vol.

El cargol, animal recurrent en els centres educatius, ens suggereix aquí temes d'actualitat, de la boca del Xesco Bosch.

Aquesta cançó era aplaudida per nens i adults als 80, per quan la 1a estrofa parla de treure el cap després de la dictadura. Aquí els meus amics politòlegs es podran fer unes bones parres sobre participació i cultura política i aquestes coses que ens agraden a nosaltres (us proposo començar amb la frase " No se si hem tret gaire el cap encara").

La segona estrofa, més evidentment relacionada amb els probemes d'habitatge que pateix Espanya, les insuficients mesures que prenen els governants (que a Barcelona no tenen excusa perquè manen a tot arreu) en quan a ajudes, tots aquests joves que surten a manifestar-se i aquestes hipotèques a 50 anys tan atractives que van apareixen (tema bastant dedicat al Ferran, que espero ens regalarà una poderosa rajada als comentaris).

Entusiasme sospitós

Aquest és un article del diari Avui , no l'he llegit fins avui, però el penjo igual i dedico l'entrada als monitors i monitores de Comkedem, de Xino Xano i especialment als amics Sergi i Alba del St Pere i St Pau.

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents. Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 80. Dimecres, 30 de maig del 2007

Tanquem per vacances i fragilitat democràtica

Hola lectors habituals, ja arriben les vacances de Nadal, però com que ni polítics ni politòlegs descansem ni ens deixen descansar, jo me les passaré fent un productiu curs de monitors. Aquest curset m'ocuparà moltes hores i no podré satisfer les vostres ganes de blog d'en dani.
En acabat de les vacances us explicaré què m'ha cagat el tió i com ha anat això del curset. I aprofito l'entrada per colar una part d'un treball de dret internacional (que he vist que està de moda això de posar treballs al blog), què si bé està fet a última hora i com a treball universitari no és massa potable, com a entrada pel blog si que "dóna el pego", així tindreu en que pensar durant les vacances.
Només em queda destijar-vos bones festes i fins al gener, quan el blog tornarà més poderós que mai!


Fragilitat democràtica

Resumits breument els arguments de Hobsbawm, voldria referir-me a l’anterior cita ”Els Estats poderosos estan intentant generalitzar un sistema que fins i tot ells mateixos consideren inadecuat als reptes actuals”. Aquesta frase ens introdueix en el tema de la fragilitat de la democràcia. És de suposar que l’autor fa referència al trampeig de les eleccions de l’any 2000 als EUA i també a les lleis que George W. Bush ha impulsat per combatre el terrorisme, lleis que suposen un retall important de la llibertat individual del ciutadà nord-americà.

Estats Units ha estat tradicionalment una mena de baluart de democràcia i aquests fets ens fan pensar si la democràcia no estarà patint una crisi també a altres Estats.

Hauriem de definir breument com distingiriem un Estat democràtic d’un que no ho fós (o com a mínim els criteris segons ho distingirem en aquest treball).

És imprescindible que els governants siguin escollits a través d’unes eleccions periodiques, lliures, amb sufragi universal i secret, amb llibertat de presentar-se més d’un partit i en un context de llibertat de premsa i expressió i d’associació. També ha de ser possible canviar la Constitució de l’Estat en qüestió.

Podem aprofitar el recent comissi rus, per exemplificar un cas on hi ha eleccions, però no hi ha competència. La Itàlia de Berlusconi era un exemple d’un Estat on hi ha competència, però es pot posar en dubte la llibertat de premsa, ja que Berlusconi posseeix gran part dels mitjans de comunicació.

Deixant de banda els exemples, hi ha un concepte clau, relacionat amb la idea de Hobsbawm que la democràcia no es pot imposar i que hi aportarà una mica de llum. És la idea de cultura política, això és, valors i concepcions orientats a l’àmbit polític, és a dir percepcions subjectives de la població respecte al poder.

S’ha demostrat que per al bon funcionament de les institucions democràtiques hi ha d’haver una població amb cultura política democràtica, això és, disposada a comportar-se d’acord a valors de tolerància i participació. Si aquesta cultura no hi és de base, la difusió de la democràcia serà com a mínim, difícil i això és quelcom que EUA hauria de tenir en compte en el seu projecte.

Però aquesta cultura política no només afecta al règim polític, sinó a les decisions que es prenen, per exemple, en política social.
Un dels arguments en contra que hi va haver aquí a Espanya i que clarament va influenciar les negociacions a l’hora de redactar el ”Tractat pel qual s’estableix una Constitució Europea” va ser que en aquesta Constitució no s’hi específicaven polítiques socials. Aquí podem veure com un dels aspectes que intervenen en la fortalesa d’un règim democràtic afecta les negociacions d’un tractat internacional. En no haver-hi en molts països europeus la cultura política necessària per implementar polítiques socials similars a les de països com Noruega o Finlandia, aquestes polítiques, simplement, no es poden implementar per la gran impopularitat que causarien i per tant no s’inclouen en un tractat internacional.
El mateix passaria als països nórdics esmentats si es volgues implementar una política social semblant a la d’Espanya o Itàlia, per exemple.
I a través d’aquest cas, trobem que a Espanya, quan es va celebrar el referèndum sobre aquest tractat, la participació va ser inferior al 50%. És la gran abstenció generalitzada, el que consolida la crisi de legitimitat d’alguns governs.

Multitudinària manifestació

Aquest dissabte 1 de desembre es va convocar una manifestació a la plaça catalunya. La convocava la plataforma pel dret a decidir, però rapidament la van secundar tots els partits polítics menys PP i PSC i un bon nombre d'entitats (he arribat a llegir unes 200).

Per valorar la manifestació podriem fer servir el criteri del nombre de persones que hi van assistir. Però com es compta aquest número? Jo conec tres tècniques. La primera és "a dedo", però pot ser altament ineficient i fàcilment acabarà amb la paciència de qui estigui comptant (jo ho vaig intentar però quan portava 60.000 ho vaig deixar correr). La segona és "a ojo", que consisteix en donar una ullada als manifestants i intuitivament dir una xifra. El perill d'aquesta és que hi sol haver una gran diferència entre les xifres que es donen (segons la organització hi havia 700.000 persones, segons les forces de seguretat 200.000), a la d'ahir les xifres rondaven entre una xifra i el triple d'aquesta xifra. L'última tècnica és probablement la més acurada i ja que pel que sembla això dels números és opinable jo també hi vull dir la meva.

Parteixo de dues suposicions (que potser estan ja malament d'entrada, només ho faig per aportar una tercera xifra): 1.En algún moment tot el recorregut previst per la organització va estar ple. i 2.Hi havia 3 persones/m2 (això és un nombre inventat però si intentes posar a tres persones en un m2 té bastant sentit)

Amb l'ajuda del regle del Google Earth decideixo que la plaça Catalunya fa 37.500m2, que la Via Laietana en fa 24.000m2, que el tram d'Isabel II en té 3250m2 i que la plaça Palau en fa 13.515m2. Sumant tots aquests metres quadrats i multiplicant-los per tres em surten 234.795 manifestants.

És possible que m'hagi equivocat de molt, però les forces de seguretat avalen les meves matemàtiques.

Per últim només dir que no he comptat aquelles persones que volien anar a la manifestació però no van poder perquè tenien algun compromís (per exemple un partit de bàsquet).

Pels péls (nacionalistes)

La recent votació al Congrés sobre la permanència de la ministra Magdalena Álvarez i l'ajustat resultat que li permetrà conservar el càrrec ens pot fer reflexionar sobre algunes coses i una d'elles és el paper que juguen els partits del grup mixt, majoritàriament nacionalistes dins d'un sistema polític quasi bipartidista.

El cas és que per tres vots la Ministra de Foment podrà mantenir el seu càrrec. Amb 7 abstencions, els vots a favor del seu manteniment al càrrec sumen un total de 173, havent-hi participat PSOE, PNV i BNG i 170 vots en contra pertanyents a ERC, CiU, PP i IU-ICV (curiosa companyia).

Però com ha participat aquesta dona en la crisi que hi ha amb els transports a Catalunya? No és cosa del tècnics? Bé, jo crec que la clau estar en perquè els nacionalistes vascos i gallecs li han donat suport, perquè a les seves comunitats es veu que això de l'AVE ha sortit millor (a part dels premis extres que els hi donarà el PSOE) i això, més enllà de la part tècnica, és fruit de la quantitat de diners que s'inverteixen.

També és interessant aquest ajustat resultat per parlar de la importància d'aquests petits partits en el sí de l'Estat espanyol. En aquesta votació s'ha vist com els partits nacionalistes són decisius en alguns dels resultats que surten del Congrés, això ve a refutar l'argument segons el qual a les generals és preferible votar un dels dos grans partits per tal que el partit gran que no ens agrada no obtingui majoria absoluta. Jo penso que és preferible votar el partit preferit (sense pensar en estratègies) perquè els grans s'ho hagin de "currar".

Articulació plurinacional: Bèlgica i Espanya

Des del 30 de juny de 2007 un dels Estats fundadors de la UE està sense govern. S'han celebrat unes eleccions, això sí, però el candidat més votat no aconsegueix un consens prou ampli a la Cambra de Representants com per poder formar govern. El motiu d'aquesta manca de consens és la oposició dels partits representants de Valònia a les reformes federalistes que pretén dur a terme el presidenciable.

Per entendre tot això cal saber que Bèlgica és un Estat federal plurinacional, dividit en tres regions: Flandes (de parla neerlandesa), Valònia (francòfona) i Brusel.les (bilingüe). Les competències atribuides a cada una de les regions són força amplies, reservant-se el govern federal la defensa i la justícia entre altres. La causa de l'oposició dels partits de Valònia al nou govern és que hi ha el temor que la nova reforma federalista deixi al govern federal com una institució sense recursos, passant a ser Bèlgica una cosa més semblant a una confederació i això perjudicaria a Valònia, que rep diners de l'Estat. Malgrat la aparent gravetat de la situació, sembla que la població belga viu amb tranquil.litat aquesta situació, que no és la primera vegada que es dóna.

És interessant veure aquest i d'altres casos i comparar-los amb a situació que es viu a Espanya. El debat sobre l'articulació plurinacional cobra importància aquí i és fàcil comprovar això quan veïem que els partits polítics revisen la seva posició sobre el tema de cara a les eleccions, tot reflectint la preocupació social que hi ha. Per suposat cada cas té les seves característiques específiques, però davant les similituds hem d'intentar aprendre'n el que poguem.

Podriem comparar la por de Valònia a perdre l'ajut estatal (o l'ajut de Flandes ja que amb tres regions en el joc no deu ser difícil assenyalar qui aporta què) amb la por que hi ha per part de tots els governs espanyols a perdre l'aportació catalana.

Però també caldria assenyalar algunes diferències: Flandes està en una posició de força (més població, la capital està dins el seu territori, major representació política, recaptació dels seus propis impostos) en el punt de partida de la discussió sobre aportacions. En canvi Catalunya es troba en una posició de gran debilitat a l'hora d'iniciar aquesta negociació: no té competència en la recaptació d'impostos (en això no és només dèbil comparada amb Flandes sinó també amb Navarra i el País Basc), no té majoria de població i no té majoria parlamentaria (al Congrés). A més, la relació amb el poder central es fa en un context diferent: Flandes pot parlar de tu a tu amb la resta de l'Estat perquè la resta de l'Estat són només dues regions més de manera que la relació és bastant "íntima". Catalunya en canvi forma part d'un model autonòmic amb 16 comunitats més, molt diferents entre elles, però totes amb una categòria jurídica igual.

En el cas que Catalunya desitjés unes competències semblants a les que vol demanar Yves Leterme per a Flandes, podrien els representants catalans actuar com si estiguessin en posició de força? És vàlid el model flamenc per a Catalunya? Jo penso que la resposta és no, que la classe política catalana ha de saber entendre la seva situació específica, no té sentit empendre accions que només incloguin un partit (com ERC demanant la reforma de la Constitució enmig del procés estatutari). El primer que s'ha de fer és enfortir la posició (que pot no ser fàcil) i això passa obligatoriament per un pacte que inclogui la immensa majoria de partits catalans. A més, partint de la nostra dèbil posició, no serà fàcil convencer i menys amb arguments que vagin pel camí de "perquè no és just", "perquè a Alemanya ho fan de tal manera", "perquè les altres comunitats ja s'haurien d'haver espavilat". El que s'ha de fer des de la dèbil posició és buscar arguments que també afavoreixin al que està en posició de força, això pot ser molt difícil, però jo no hi veig cap altre manera. En aquesta línia, el que s'ha fet des de Valònia és jugar amb la llengua, essent Valònia francòfona, en algunes comunitats s'hi permet el bilingüisme.

En alguns articles de diari he trobat que la població belga portava la situació d'estar sense govern (que a mi em sembla força impactant) amb una certa normalitat. Aquí la societat espanyola en general i la catalana en particular té força coses per apendre, recordem si no les manifestacions on es cremaven fotos del rei, o aquelles manifestacions en contra del retorn dels papers de Salamanca.

Per últim només dir que us agrairé els vostres comentaris, que poden ser molt diversos, des de valuoses correccións dels fets, fins a explicació d'altres models federals, passant per simplement donar la vostra opinió.